Envers la utilitat

“Aquest és un llibre de bona fe, lector. Des del començament advertirà que amb ell no persegueixo cap fi transcendental, sinó només privat i familiar; tampoc em proposo amb la meva obra prestar-te cap servei, ni amb ella treballo per a la meva glòria, que les meves forces no arriben a aconseguir un objectiu tan elevat. El consagro a la comoditat particular dels meus parents i amics, perquè, quan jo mori (que succeirà aviat), puguin trobar-hi alguns trets de la meva condició i humor, i per aquest mitjà conservin un coneixement més complet i més viu del que van tenir de mi. Si el meu objectiu hagués estat buscar el favor del món, hauria recorregut a elogis dignificants; però no, vull només mostrar-me de manera senzilla, natural i ordinària, sense estudi ni artifici, perquè sóc jo mateix qui em retrato. Els meus defectes es reflecteixen iguals: les meves imperfeccions i la meva manera de ser ingenua, en la mesura que la reverència pública ho permeti. Si hagués format part d’aquelles nacions que es diu que encara viuen sota la dolça llibertat de les lleis primitives de la natura, et puc assegurar que m’hauria pintat voluntàriament de cos sencer i completament despullat. Així que, lector, sàpigues que jo mateix sóc el contingut del meu llibre, cosa que no és motiu perquè empremis el teu vagar en un assumpte tan frívol i tan baladí. Adéu, doncs.” (Montaigne, , pp. 5-6)

1. INTRODUCCIÓ

N’estic més que segur que molts dels estudiants d’humanitats han estat repetidament preguntats envers la utilitat – la utilitat – dels seus estudis. 

• I vols dir que et guanyaràs massa bé la vida?

Després de la setmana que vam tractar a les classes d’en Jaume Casals els assaigs de Montaigne vaig repassar breument altres escrits del pensador francès. En llegir-los, un es posa a pensar la manera en que Michel va voler estructurar tots els seus pensaments i idees perquè quedin inmortalitzats. Què hi va veure d’útil? – em pregunto de manera ignorant al començar la lectura – en dipositar passionalment ànima i cos durant uns vint anys en escriure aquests assaigs? No ho podria haver emprat en quelcom que sigui més “beneficiós” per ell?

És si més no una metàfora que tots aquests textos fossin escrits en una biblioteca construïda sobre de l’antic guarda-roba del seu castell, segons l’escriptor, amb certa ironia,  “el lloc més inútil de la casa” (Montaigne, III, pp. 1238) . Aquest afirma que en aquell espai d’utilitat nul·la, rodejat de llibres i emparat per llargues hores de soledat al marge dels negocis de la seva família burgesa, és on ell estudia, s’emociona i reflexiona de manera passional sobre la seva personalitat. 

Al pròleg, el filòsof es mostra sincer i afirma que aquest llibre és d’utilitat nula. Després de llegir l’afirmació, un servidor es pregunta: Què és la utilitat? És la utilitat el que ens ajuda a guanyar-nos la vida? O a entendre la vida?

2. GUANYAR-SE LA VIDA

Els sistemes capitalistes ens han abocat a tots plegats a un contenidor d’ignorància, on els sabers utilitaristes semblen ser els únics rellevants per les societats i on generalment es menyspreen els sabers humanístics i culturals. David Trueba, reflexiona sobre l’expressió de guanyar-se la vida enmig d’una conversa amb el seu pare, on el progenitor li afirma que dedicar-se al cinema  (es pot extrapolar a les humanitats) no serà beneficiós per ell. A això, ell reflexiona: 

“Guanyar-se la vida és una expressió afortunadíssima que per desgràcia acostuma a comportar un valor únicament pecuniari, material. Guanyar-se la vida hauria de ser l’aspiració màxima d’una persona, però guanyar-se-la en el sentit d’honrar-la, d’estar a l’altura del regal.” (Trueba, 2020, pp.47) 

És aquí on aflora la complexa qüestió. Quins beneficis ens són més favorables? Els econòmics o els humanístics? Si tan sols ens regim a l’educació oficial obligatòria, als coneixements que ens imparteixen des de les aules, obtindrem una visió acrítica de la nostra contemporaneïtat perquè no ampliarem el prisma des del que observen la realitat els nostres ulls. Si ens neguem a la “inutilitat”, si ens neguem a saber o conèixer a canvi de només funcionar i ser simples actors de les economies capitalistes, ens convertirem en un motor homogeni, completament deshumanitzat, on tots formarem part d’un engranatge manipulat per les altes cúpules. Estem en risc de mutar (si no ho hem fet ja) a una societat desgraciada on els principis i l’ètica quedaran reduïts al no-res i els coneixements de societats passades seran cendres irrecuperables. Sense entendre els orígens, un no pot concebre tampoc el món contemporani. Estudiar història, filosofia, art, llegir els clàssics, serveix per entendre qui som i perquè hem arribat on estem. Sense aquests coneixements per alguns inútils, no es pot ser actuar amb coherència i amb responsabilitat amb la humanitat dins les societats contemporànies. La complexitat de la vida humana és inabastable, i sense coneixements desenvolupats sobre les qüestions humanístiques podem ser conduïts i manipulats amb tremenda facilitat, com es pot veure en l’humà modern.

3. L’HUMÀ MODERN

“Mireu les persones que corren pels carrers. No miren ni a dreta ni esquerra, preocupats, amb els ulls fixos a terra com gossos. Avancen, sense mirar, doncs recorren maquinalment el trajecte, conegut perfectament. […] L’home, modern, universal, és l’home apurat i sense temps, […] que no comprèn que quelcom pugui no ser útil; no comprèn, tampoc, en el fons, que l’útil pugui ser un pes inútil, estressant. Si no és comprèn la utilitat de l’inútil, la inutilitat de l’útil, no es comprèn l’art. I un país on no es comprèn l’art és un país d’esclaus, de robots, un país de gent desgraciada, que ni riu ni somriu, sense ànima, on no hi ha humor, ni somriures; hi ha ràbia i odi” (Ionesco, 1961)

El dramaturg Ionesco pronuncia aquestes frases en una conferència l’any 1961. La situació només ha fet que empitjorar. Els ulls dels vianants, afanyats, avui són fixos a una petita pantalla de la qual en som esclaus. Les noves generacions són les més utilitaristes possibles; la majoria no comprenen ni tenen intenció de dedicar uns minuts a la lectura, a la cultura, a la humanitat. L’auge dels nous “influencers financers” – si es pot ja adoptar aquest concepte – és un clar exemple del triomf capitalista. Discursos mediàtics sobre com amassar fortunes destruint ànimes i convertir-te en un “tauró” de les finances, despiadat i perseguint el benefici. 

Però, tornem a l’ambigüitat de la utilitat; aquest benefici és útil, o inútil? La pregunta formula uns pensaments contradictoris, perquè estem tan integrats en aquest sistema que, no sabem com sortir-ne. El materialisme despiadat ens ha modelat les ànimes dels més joves, havent viscut sempre en una cultura permissiva amb la destrucció dels sabers humanístics, i que ha prioritzat tecnicismes que afavoreixen les economies despiadades. L’home modern és testosterònic, ignorant i agressiu. La dona moderna, encoratjada i astuta. Dins dels manuals de les societats contemporànies, no s’escriuen uns comportaments que simbolitzin la igualtat entre gèneres o el reforçament de l’ànima i de la intel·lectualitat, sinó que s’escriuen uns arguments per justificar qualsevol comportament amb la fi de l’arribada al poder.

Escric aquestes línies en el mateix moment en que Donald Trump està consolidant per segon cop – sí, per segon cop – el seu lloc com a president dels Estats Units. No hi ha personificació més clara del ultracapitalisme. Un discurs que porta com a bandera l’utilitarisme en sí; els diners com a única meta. I, a més, adornat amb misogínia i racisme. Ignorància a canvi de metàl·lic. Simbolitza la figura del superhome modern, un empresari exitós, ric i poderós.
L’antítesi de la puresa humana marca el camí de la gran potència mundial i remarca la deriva de la majoria d’ànimes, convertides en tempestes violentes en busca de l’èxit. 

4. LES ARRELS; ANTÍDOT A LA MODERNITAT

Un, cada dia més, ha de buscar en les seves arrels per trobar els moments de bellesa i puresa. Un acte melancòlic i nostàlgic, considerat inútil per a molts, és el motor de Montaigne per saber d’ell mateix i escriure un dels clàssics més importants de la història de la filosofia i literatura com són els seus Assaigs. Els Assaigs del francès són un manual de supervivència, un exercici de sensibilitat i una clara representació de la utilitat del que és inútil. La lectura des d’una perspectiva dels temps on un era innocent, on un no coneixia les foscors del món. A partir de les arrels, a partir de cultivar-se culturalment, és on un guanya força per entendre quin és el paper dels individus dins d’aquest món, Així, per fi, un pot actuar responsablement amb el seu entorn.

En la penúltima escena de “La Gran Bellesa” (Sorrentino, 2013), la sabia monja Sor Maria aconsella al perdut protagonista Jep Gambardella. El personatge principal, un escriptor  desencantat que viu rodejat de luxes dins d’un cercle social burgès, paradoxalment buit, frívol, cruel i sense sentit – o no tan paradoxalment – lluita per trobar-li un sentit a la vida – trobar la gran bellesa – . Durant tota la pel·lícula, interactua amb un seguit de personatges aparentment recompensats pel sistema, ja que disposen de tots els privilegis possibles, però no són suficients per tapar la seva gran infelicitat. El que només busca Gambardella – Sorrentino com a autor- és trobar un instant de bellesa pel que tota la vida hagi valgut la pena. I el troba a les arrels. El troba dins la seva innocència on, descobreix l’amor, el sentiment i la veritat – la veritat -. El protagonista hauria tornat tots els seus béns materials per recobrar aquell instant.

Sor Maria (106 anys) explica al protagonista que ella subsisteix només menjant arrels, perquè “les arrels són el més important”. 

5. CONCLUSIÓ

Per últim, m’agradaria concloure el comentari desafiant la idea generalitzada en els nostres temps que tenir pesa més que ser. L’home actual ha de ser crític amb el corrupte engranatge de les nostres societats. Per obtenir una visió crítica, un ha de pensar. I per tenir aquests pensaments, hem de donar pes al que és inútil. Un ha d’aturar-se, ha de qüestionar-se els seus actes, i si és necessari, criticar-los. L’autocrítica avui en dia es converteix en l’eina clau del progrés humà. Sense autocrítica sobre nosaltres mateixos, mai arribarem a discernir perquè estem actuant, per qui i en quin propòsit ho estem fent. Ens hem de cultivar d’opinions diverses, realitats passades històriques o estudis sobre els conceptes fonamentals pel nostre dia a dia. Reinventar la idea del progrés no com un ascens a la feina o un augment de sou al mes, sinó com crear un camí on un pugui reivindicar-se, com a persona i enfront del sistema. 

Convertir les nostres ambicions en un pensar més, saber més. Ser – ser – més.