Rússia i Ucraïna: un conflicte històric

Malgrat les intencions negociadores (o això és el que ens volen fer veure) d’occident, Ucraïna i Rússia continuen en guerra. Tal i com informava La Vanguardia en l’article “Ucraïna continua sense treva” del dissabte dia 17 de maig, el dia anterior les delegacions russes i ucraïneses s’havien reunit a Istanbul per negociar, entre altres coses, la pau. En aquesta reunió en què l’objectiu —almenys per a Ucraïna— era pactar un alto el foc de 30 dies per poder negociar sense la remor de la guerra de fons, hi van participar representants dels Estats Units i de Turquia com a mediadors.  

Tot i la voluntat ucraïnesa i la ingerència de Turquia i els Estats Units a la negociació, l’anunci més important va ser un intercanvi de mil presoners de cada bàndol, el 63è en el transcurs del conflicte. 

Dies abans, el president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, havia proposat una trobada cara a cara amb Putin. El líder rus no només la va rebutjar, sinó que, a més a més, a la reunió d’Istanbul que hi havia establerta pel dijous 15 hi va enviar una delegació de baix rang i que no va complaure Kíiv. Després d’un intercanvi de retrets i insults, la jornada diplomàtica es va ajornar per a l’endemà, el divendres 16 de maig. El resultat: un intercanvi de 2.000 presoners en total i que la delegació russa “prengués nota” de la petició de Kíiv de negociar directament amb Putin. 

Amb aquesta informació, i sorpresos per la poca “professionalitat” i “diplomàcia” durant les negociacions, el grup es va preguntar per què Ucraïna i Rússia estan en aquesta situació i si les reunions entre països en guerra acostumen a ser similars a l’esmentada. 

Cos: història d’Ucraïna

Per entendre la situació, ens hem remuntat al segle IX, quan es van començar a configurar geogràficament ambdós països i les seves cultures. 

Ucraïna té els seus orígens al Rus de Kíiv, un estat eslau fundat el segle IX amb capital a Kíiv. Després de diversos enfrontaments amb imperis veïns, el territori va quedar dividit al segle XIII en tres grans branques eslaves: russos, ucraïnesos i bielorussos. El segle XVII, però, els cosacs ucraïnesos van fundar un estat independent. 

A finals del segle XVIII, un imperi rus en auge s’havia proposat tenir una sortida al mar negre. Per fer-ho, va haver de derrotar l’imperi de Lituània i els cosacs ucraïnesos. El territori que actualment coneixem com a Ucraïna, va quedar en mans única i exclusivament de l’imperi rus, que va dur a terme una important russificació del territori, governant amb duresa i repoblant amb ciutadans russos diferents zones de la nova conquesta, sobretot a la part de l’actual Ucraïna oriental, per diluir la cultura ucraïnesa. 

Durant la segona meitat del segle XIX i inicis del segle XX, van començar a arribar noves idees des de l’Europa occidental: el nacionalisme i l’autodeterminació. Amb la repressió russa que vivia el territori ucraïnès i la seva cultura, aquestes idees van prendre força. Amb l’inici del segle XX i la industrialització, també va nàixer una nova classe social, el proletariat. 

L’entrada de Rússia a la Gran Guerra va provocar mort, misèria i fam. La població, descontenta, va protagonitzar la Revolució Russa, que finalment derivaria en la guerra civil russa i que enfrontaria l’exèrcit roig (bolxevics) i l’exèrcit blanc (tsaristes, partidaris de l’antic règim). A Ucraïna també va arribar la guerra tot i que de manera més complexa, que es va transformar en guerra civil. Mentre a Rússia naixia l’URSS, Ucraïna esdevenia un estat independent, tot i que per poc temps. El 1922, el territori es va dividir, aquesta vegada entre Polònia i la Unió Soviètica. 

El règim de Stalin va dur a terme a la nova República Socialista Soviètica d’Ucraïna purgues d’intel·lectuals ucraïnesos, es van provocar episodis de fam intencionats i es va perpetrar el genocidi conegut amb el nom Holodomor, on els morts es contaven en milions. Durant la Segona Guerra Mundial, els ucraïnesos van ser perseguits per l’Alemanya nazi i pel règim de Stalin. Un cop acabada la guerra, el territori va quedar en mans de l’URSS fins al 1991, en què es va independitzar després d’un referèndum. 

Rússia i Ucraïna van mantenir relacions diplomàtiques i van signar diversos acords, alguns relacionats amb l’accés rus al Mar Negre o l’energia, on també s’hi van viure disputes (crisis del gas de 2006 i 2009). Progressivament, Ucraïna va assumir aspiracions proeuropees, amb episodis com la Revolució Taronja. El 2014, el president Ianukóvitx, considerat prorús, va rebutjar signar un acord d’associació amb la Unió Europea i va fugir. Aquell mateix any, Rússia va ocupar la península de Crimea militarment. Protestes prorusses a les províncies de Donetsk i Luhansk van conduir a una insurrecció armada, que el govern d’Ucraïna va voler sufocar enviant l’exèrcit. Els enfrontaments a les regions de l’est d’Ucraïna van ser continus. Finalment, el 24 de febrer del 2022, Vladímir Putin va llançar una invasió a gran escala a Ucraïna. Des d’aleshores, la guerra no s’ha aturat i els morts es compten per centenars de milers. 

Des de l’inici de la invasió a gran escala, occident ha denunciat reiteradament l’ocupació i la gestió del govern rus i ha aplicat diversos paquets de sancions com a mesura de persuasió. D’altra banda, la Unió Europea ha anat posposant l’entrada d’Ucraïna a l’organització tot i les peticions del president Zelenski. Les negociacions entre Ucraïna i la Unió Europa, els Estats Units, Alemanya, el Regne Unit i altres països han estat constants. Mentrestant, Rússia ha rebut el suport de la Xina i Corea del Nord, que ha enviat soldats al front. El que ens interessa en aquest treball, però, són les negociacions. 

Tal com hem pogut llegir a l’article de La Vanguardia “Ucraïna continua sense treva”, les reunions per aturar la sagnia de la guerra no sempre són com la gent s’imagina. Ho hem vist en aquesta darrera reunió a Istanbul, on a més a més hi havia els Estats Units i Turquia com a mediadors. També en la visita de Zelenski a la Casa Blanca, on el president Donald Trump i el vicepresident J.D. Vance van humiliar-lo. De fet, els EUA sovint menyspreen Ucraïna i no la contemplen en les negociacions de pau amb Rússia, malgrat ser el territori ocupat. Ara bé, aquestes situacions surrealistes no són úniques en aquest conflicte, sinó que es repeteixen al llarg de la història, també en el present amb figures com Netanyahu o Trump i el conflicte de la Franja de Gaza (Trump ha proposat convertir la franja en un resort turístic de luxe). Recentment, també hem pogut veure la reunió entre el president de Sud-àfrica, Cyril Ramaphosa, i Trump, on l’ego i les idees del president nord-americà s’imposen a la realitat. 

Un altre exemple històric, i que hem treballat a classe, són les negociacions de la Primera Guerra Mundial i l’armistici d’Alemanya. El text que vam llegir era un fragment de les memòries de John Maynard Keynes, “Dos recuerdos”.  En aquestes memòries,  Keynes recull com va viure les negociacions econòmiques i militars que s’haurien d’aplicar a Alemanya. 

Durant la lectura, vam observar moments anecdòtics entre els representants negociadors que ens van sorprendre, així com quan els representants alemanys, encapçalats per von Braun, es van negar a parlar res més que alemany, fet que va provocar que fos necessària la traducció a l’anglès o al francès: “Hubo un momento absurdo en el que von Braun habló durante un minuto o dos y se detuvo en mitad de la frase para que lo tradujesen. Pero el intérprete fue incapaz: von Braun no había llegado todavía al verbo. Tampoco el francés pudo […] Estaba claro que estábamos perdiendo el tiempo, sin llegar a ponernos de acuerdo ni a abordar la situación”. En aquesta mateixa línia, Keynes exposa la hipocresía dels negociadors alemanys que, tot i la crisi de fam que es vivia a Alemanya, ells es posaven les botes en un bon dinar: “Entramos en el vestíbulo y los vimos [als alemanys] a través de una puerta de cristal con las servilletas de papel bajo la barbilla mientras daban cuenta de un pesado almuerzo temprano”. 

Conclusions:

Les negociacions de pau entre països bel·ligerants i mediadors sovint presenten escenes surrealistes i produeixen sensació d’incredulitat davant la magnitud i la importància d’aquestes reunions. No és un fenomen actual, sinó que s’ha produït al llarg de la història i així ho hem pogut observar amb els exemples que hem exposat. 

Hem pogut observar que és habitual que els interessos particulars de cada país i els seus egos s’imposin sobre l’objectiu de posar fi als conflictes i trobar solucions raonables i coherents. 

Cal ser conscients que qualsevol guerra, més enllà de les atrocitats que s’hi produeixen, té un rerefons, una història que cal entendre. Cal conèixer la història dels qui s’enfronten, les motivacions, els interessos. També cal contemplar que, més enllà dels ideals de la població, les guerres les dirigeixen els caps d’estat, que mai es taquen de sang ni veuen l’horror dels combats, i les negocien els seus representants, que no viuen a les trinxeres, sinó en hotels còmodes on hi serveixen àpats excel·lents. 

Pot ser perquè els qui fan la guerra i qui negocia la pau no viuen l’esgotament, la violència, la bàrbarie, les negociacions s’allarguen amb episodis ridículs, superposant els interessos particulars per sobre les vides dels qui han estat reclutats per combatre.